Les claus per estar titutí

uff.... feia més d'una hora que escrivia... i al final... s'ha esborrat i només ha quedat una dècima part del texte...

No tenc forces avui per tornar escriure segons quines coses ... déu ser el destí... no era convenient publicar-les...

potser un altre dia.

Uis, avui un amic m'ha escrit "del más allá", que no vol dir que s'hagi mort si no que és per Punta Cana i des de tan enfora m'ha inspirat un article.

Tenc una frase al messenger, i ningú em demana que vol dir. Posa: "l'amor mata a la inspiració i la soletat la fomenta". Potser està claríssim, quan estava tota sola i patia per enamoraments esporàdics, escrivia al bloc quasi a diari però ara que tenc Titutí oficial tansevol tinc temps per jo mateixa, i molt menys pel bloc. Tampoc tenia res interessant que dir ni la gent em demanava consells. Era con la fi d'un cercle.

Avui el meu amic "del más allá" m'ha fet reflexionar de nou, sobre l'amor, els sentiments, el temps, i sobre tot, si l'amor dura per sempre o no.

Fa poc li contava que la meva vida és més o manco com sempre, amb la diferència ara de que tenc el meu Titutí que en sortir de la feina que m'espera a cases . La resposta tota tacada de connotacions negatives deia textualment "això de tenir un titutí a casa que espera... mentres tenguis ganes de veure'l anira bé, després ja ho veurem, i sempre hi ha un després, tard o prest."

Uauuuuu,toma comentari. El primer que he pensat és: "aquest ho ha passat però que molt puta!!!"  i després he començat a reflexionar sobre si deixaré o no de tenir ganes de veure al meu Titutí.

Això m'ha portat a un altre comentari, d'un amic del meu Titutí, es diu Tòfol i és psicòleg, la qual cosa, no sé per què, m'inspira credibilitat. Diu que podem afirmar t'estim però mai t'estim per sempre, perquè no podem saber en el futur si seguirem estimant a aquella persona o no. És a dir, una gerra d'aigua gelada pel meu món titutí, per les meves històries romàntiques amb final feliç.

També me n'he enrecordat de sa cançò d'Heroes "No hay nada parasiempre" i de lo molt que havia estimat al meu ex i les poques ganes que tenia de veure'l al final de la relació.

Al final he arribat a una conclusió, cal estimar pensant que serà per sempre, perquè quan s'estima de veres és el que es sent, només així es pot ser feliç. Bassar-nos en històries personals passades que fracassaren òbviament no són un bon exemple per xerrar d'amor etern, i sentiments que duren tota la vida. Estimar de veres es regalar el nostre present i el nostre futur a algú, el pitjor que ens pot passar és que ens torni el projecte de futur que havíem fet plegats si el present resulta un fracàs.

Vull pensar amb les parelles de vellets que passegen aferrats de la mà, que es miren amb infinita estimació i que no poden viure l'un sense l'altra. Vull pensar que n'Andreu i jo serem així, dos vellets al sofà, donant-nos calor mutu, amb un amor més serè, potser no amb l'il.lusió que tenim ara de veure'ns, abraçar-nos, besar-nos,... però sí amb la tranquilitat d'haver assumit el risc de creure que podia ser per sempre i ho ha estat.

Vull el perill a equivocar-me per autoenganar-me amb idees utòpiques i no la soletat de no arriscar-me a cercar-ho.

Jo personalment odio els kit-kats de parella, i no els aconsello mai com a sol.lució als problemes sentimentals, són com una llicència per fer el que et doni la gana o l'excusa perfecte per estar amb algú altre al.legant "però si no estàvem junts!"

Espero que no sigui el cas de la Tofoleta a qui va dirigit aquest article, tampoc té perquè ser-ho, però alerta amb interpretacions subjectives de frasses o gestos que solem fer, els sentiments sempre emboiren l'enteniment, no vegem la realitat si no només el que volem veure. De vegades, cal mirar-ho de forma freda i només hi ha dues opcions: o estau junts o no hi estau, no hi caben les mitges tintes.

Si de veritat estimes a algú, lluita per estar amb ell, amb major freqüència o menor, però junts al cap i a la fi. Si no, cada un ha de ser 100% lliure per seguir el seu camí. No hi ha presó condicional a l'amor, o estàs atrapat i si és possible cadena perpètua o ets completament lliure.

Sempre hi ha problemes a les relacions, la manca de temps és un d'ells, però no és infranquejable, la sol.lució no és proposar una ruptura o aplaçar les coses per més endavant. Si les coses van bé per ambdues bandes no cal desbaratar-les d'una forma tan radical, només cal reflexionar com millorar-les. Crec que en lloc de proposar un distànciament, la sol.lució oposada t'hagués resultat molt més plaentera: anar a viure junts.

Com a experiència personal puc dir-te que és fantàstic; el risc hi és, pots descobrir que sou completament incompatibles a l'hora de conviure, dur una casa, o compartir llit, però és la millor manera de conèixer a la teva parella totalment, de forma ràpida i no com a les llargues rel.lacions que després de deu anys descobreixes que has perdut el temps perquè no tens al costat a la persona adequada. Juga-te-la si realmente t'importa qui tens al costat. Si va bé, seràs la persona més feliç del món, el poc temps que tenguis sabràs que el pots compartir amb qui estimes, des de cuinar, sopar plegats, dormir,... Si va malament, també hauries de donar gràcies per tenir la oportunitat de poder tornar a ser lliure a temps de trobar a algú altre que sí sigui la persona adequada. Si saps emprar el seny i l'experiència que et dóna l'edat i històries passades, sabràs evitar que l'ensopagada sigui tan brutal com per no provar-ho de nou.

El títol de l'article, lluny d'ésser un anunci anti-drogues, és un savi consell titutí que en el meu cas és encara una assignatura pendent. Per poder explicar aquesta història, em resulta imprescindible parlar-vos un poquet dels nous membre del club, els Tofolets de Berlín.

Com podreu comprovar apart de na Lina, la meva companya lituana de la qual vos deia a l'article anterior que va viatjar a Berlin per amor, ni més ni manco que d'un home vint anys major que ella (25-45), i de la portuguessa empardalada, na Tania, que és més sossa que un pa amb oli sense sal i en tot el mes no ha vengut ni una sola vegada a dinar o sopar amb la classe, llevant aquestes dues persones, la resta de la classe és d'origen assiàtic, o com jo els hi dic carinyosament, els meus xinitos o de cara xinesa perquè no tots són de Xina.

Na Lauren és de mare coreana però viu a California i és soprano. A la meva segona setmana a Berlin vaig anar a un bareto cutret a sentir-la cantar un poc de jazz que li encanta però sobretot es va lluir amb una peçà d'òpera que ens va impressionar a tots. Estava moníssima, s'havia fet tirabuixons al seu cabell negre i llis, i el duia lleugerament recollit amb una orquilleta a un costat. Duia una faldateta vermella fins als genolls i una camiseta negra de tirants gruixats, però sense mànegues. L'escenari era molt petit, hi algú havia penjat del sòtil just enmig una figura horitzontal estranya, com una serp embalsamada de palla, que pretenia resultar artística però no feia més que nosa ja que al final de la cordeta, donava voltes en constant moviment al llarg de l'escenari (si no que li contin a la dona que va actuar abans de na Lauren i que quan clucà els ulls per viure més intensament la cançò, va xocar amb ella i tothom se'n va enfotre). Na Lauren venia acompanyada del seu pianista, que ràpidament col.locà el teclat damunt una taula i començà a fer proves de sò. Sa veritat és que ho feren beníssim, i més amb comparació amb l'anterior actuació. Tots els que havíem acudit de l'escola a veure-la (na Sorae sa sudkoreana, na Nami sa japonesa, en Morris es xinès, sa lituana acompanyada del seu amor, i jo) estàvem orgullossíssims i somreíem com qui dir "sí, és amiga nostra, la coneixem". Era un poc la lidel del grup, i només arribar jo a Berlin, va organitzar un sopar de menjar coreà a ca seva, i s'ho va currar personalment durant tot un horabaixa.Però a la segona setmana deixà les classes, volia fer una pausa, i tornar per gener.

Na Sorae, sa sudkoreana, només parla à més de koreà, un poc d'alemà, el nivell de l'acadèmia. Vos n'he parlat ja als primers capítols de Berlin, l'he migadoptada a Berlin, perquè és com una pepeta.

Na Nami és molt, però molt, graciosa. Pot parlar un poquest d'anglès i alemà però sempre ho fa amb accent japonès i sembla que no ha canviat d'idioma. De quan varen venir els altres Tofolets mallorquins aquí, va aprendre a dir "Hace frío, mucho frío" i no atura de repetir-ho cada cop que sortim al carrer.

En Morris és tot un personatge. Parla anglès perfecte, a més de xinès, i xapurreja l'italià a totes hores per demostrar que en sap. No té gens de vergonya i emprèn conversa amb la gent del metro que normalment va totalment a la seva bolla, o amb la gent que dina a la taula del costat demanant-los "què? és bò?" o "ho trobau covent?" M'ensenya sempre fotos de tios que diu que estan bons al mòbil i parla d'amics (masculins) als que estima molt, pel que he deduït que és homosexual o això vol fer-me creure, i lluny de que hi hagui qualque problema, li agraïria que fos més directe i em digués: "soc gay". Sembla un troç de pa, i em convida moltes vegades a un cafè a l'acadèmia i fa un parell de dies es va presentar a la classe amb un paquet de cremetes cosmètiques, potingues i locions, per regalar-me (déu pensar que em fan falta o simplement volia ser agut?).

També hi ha en Danny que ve de Canadà però és xinès, em recorda molt a un Tofolet de s'illa (en Toni Semi, pels qui els conegueu) però en versió "manga" i na Bi que ha arribat fa poc i també és de Sudkorea.

Avui dematí quan he arribat a classe, m'he trobat en Morris que arrossegava una maleta grossa tipo trolley de color vermell amb unes lletres abstractes de color negre voltant per tot. Només en Morris podia passejar en dimecres dematí una maleta com aquesta per s'acadèmia. Resultava graciós, per no dir patèticament còmic, veure'l pujar l'escala amb aquell armatoste. A l'hora d'anar a dinar a Mensa, hem coincidit només avui la lituana, en Morris, jo, i òbviament la maleta vermella.

Sentia vergonya aliena quan passejàvem pels carrers de Berlin, i les estacions de metro amb aquella maletota vermella que per més inri estava buida. La història no tenia desperdici. Na Lauren havia partit a Estats Units perquè un parent havia mort, però abans de partir li havia deixat a en Morris la maleta perquè esperava que una comanda grossa de llibres a correus. Vaig pensar que era tot un detall de'n Morris fer-li aquest favor a na Lauren, amb tot el trui que suposava.

Tot començava a cobrar un poc de sentit però el va perdre de nou quan em va dir que el paper per recollir els llibres era a ca una amiga americana de na Lauren i tenia que anar a cercar-lo. Després de fer torns passejant la maleta pel buffet per turnar-nos per agafar el menjar, i dinar acompanyats de l'embalum cridaner, em va demanar si per favor podia acompanyar-lo a ca l'amiga de na Lauren perquè estava molt emprenyat perquè li havia canviat el lloc de trobada i l'hora un parell de vegades i havia decidit unilateralment que fos ell qui anàs personalment a ca seva a recollir el paper.

Quan arribàrem a l'adreça que na Stephanie, s'amiga de na Lauren, li havia mandat a en Morris per SMS, òbviament no hi era ningú, i el xinès comença a improvissar absurdes cançons amb lletres que feien referència a aquella desconeguda que estava causant-li (o més ben dit, causant-nos) tants de problemes. En Morris s'encenia per moments i emprenia converses amb uns obrers del tot desconeguts, contant-lis la història que ens havia portat allà a la recerca de n'Stephanie.

Sa "bitch" que li deia ell a les cançons, va aparèixer, carregadeta de roba que semblava havia recollit de la tintoreria. Durant tot aquell temps se li havien passat pel cap a en Morris tota mena d'idees disparatades com deixar la maleta al portal i mandar-li un SMS, per sort, en principi, vaig fer-li entendre que la maleta era de la Lauren i que el més probable és que li robassin si la deixava allà. Finalment, va decidir que ell ja havia truiejat massa amunt i avall amb la ditxosa maleta i que li deixaria a sa bitch perquè anàs ella a recollir els llibres. Impossible! Va dir aquella, tota mestressa, rebutjant tallantment aquella opció.

Així que ja era de nou al carrer, amb la maleta vermella i un xinito emprenyat. Finalment en Morris en mira i em diu: Tenc una classe molt important de cant i ja faig tard, pots endur-te'n la maleta a ca teva i portar-me-la demà a l'acadèmia?

Carrer amunt, carrer avall, metro i escales, ara la maleta vermella amb lletres abstractes és a la meva habitació i demà seré jo mateixa que de forma graciosa, per no dir patèticament còmica, estiraré s'armatoste ridículament buit pels passadissos de s'escola.

Desprès de setmanes sense escriure al bloc, a la fi he trobat una estoneta per escriure, quan ja manca poc per tornar (només tres dies). Soc conscient que l'estil no ha estat molt literari, però és més o manco tal qual ho contaria als meus Tofolets, així que ho sento pels més puristes aquest cop.

Desprès de les primeres aventures sobre les quals podria escriure i escriure (i potser ho faci) sobre la sensació de rebuig social que vaig patir inicialment i l'imprescindible periode d'adaptació, vaig pensar en els immigrants que tenim a la nostra terra i vaig plantejar-me cinquanta mil coses sobre la gent d'altres països que s'esforça per integrar-se a la nostra societat i el tractament, de vegades força despectiu, que reben de nosaltres, com ja deia a un comentari el Tofolet Ranger.

Vaig pensar molt també en aquells primers dies amb tota la gent que conèc i ha tingut el coratge de partir lluny, per estudiar (per exemple, n'Onaflor), per treballar (Lopinyo), per amor (sa meva companya lituana),  o totes les coses a la vegada (com es meu estimat cosinet). Per diferentes causes, hi ha gent que decideix fugir de la relativa comoditat que ofereixen els llocs coneguts i viure una experiència que resultarà fonamental al llarg del temps per acabar de formar la pròpia personalitat, tant  sigui a nivell professional, sentimental, i emocional. Un "olé" ben fort per tots ells! Començar de zero a un lloc nou és sempre complicat, molta gent es frena davant la incertesa i no fa res mai.

No obstant, no vull que l'article resulti desmoralitzant pels que estan pensant en emprendre una aventura similar, encara que sigui només per un mes com jo. Un cop superats els obstacles inicials, resulta increíblement sorprenent com tot allò que fa poc era novetat es converteix en rutina: aixecar-se prest, agafar el metro, anar a escola, fer els deures, comprar menjar, la fosca a les 16:30, els monigotes dels semàfors amb capell, ... La segona setmana aquí ja tenia la sensació d'haver estat fent això durant anys, inclús l'enyorança es tornà un element rutinari més, inherent al fet d'estar allà.

Per sort, a la tercera setmana un aconteixement va rompre aquesta nova rutina, recordant-me que aquesta era temporal: Quatre Tofolets més a Berlin (entre ells sa Supertofoleta MA i es meu estimat Titutí). Vos prometo que durant els quatre dies que ells varen estar aquí Berlin deixà de ser tan gris i fred, tenia color i feia calor, tenia vida, i tot era més divertit i, tot i el cansanci i l'estrés de tenir que anar a escola i anar a fer de "guiri" de monument en monument i de museu en museu, tot era ideal. De llavors ençà Berlin m'agrada molt més, i ara està ple de connotacions sentimentals i està tacat de records romàntics a tot arreu: el metro, la parada de metro de l'hotel a Eisenacherstrasse, els llocs a on menjarem com Menza pels estudiants o el restaurant Toro Negro per on pas cada dia, i moltes més coses que no vos cont perquè són tan íntimament personals que m'emocionen automàticament només de pensar-les i entenc que per la resta de gent no tenen cap valor afegit.

He après moltes coses de jo mateixa estant a Berlin, a no tenir por a començar de zero, a desfer-me'n a un entorn hostil, a vèncer la timidesa per tal de fer-me entendre, a mantenir la calma i respirar com a la classe de ioga, a prestar més atenció a tot, a orientar-me en el sentit físic i en el metafísic. També he après que un somriure és internacionalment apreciat, que hi ha Tofolets i Tofoletes arreu de tot el món, que no he de queixar-me perque sempre hi ha algú molt pitjor, que els problemes que surgeixen són una invitació per pensar sol.lucions. He après moltes més coses, i una de les més notòries, a part d'haver deixat de fumar i no haver tastat ni un sol xigarro a terres germanes, ha estat la d'estimar en la distància.

La gent que em coneix ja sap que soc una romàntica empedreïda i que pens que l'Amor en majúscules existeix; ara tenc la fantàstica sensació de que l'utòpic home amb el que tant he sommiat durant anys s'ha personalitzat en el meu actual Titutí, i com que aquest reflecteix ara mateix tot el que sempre he volgut, he decidit prendre una de les decisions més importants de la meva existència: compartir la meva vida amb ell amb la romàntica idea de que serà per sempre. Resumint, de Berlin he tret, en ple deliri d'enyorança, la conclusió de que provarem d'anar a viure plegats, crear una nova rutina plegats.

Rutina és una paraula que freqüentment assimilam amb connotacions negatives com per exemple, amb la monotonia, però no té perquè ésser-ho, simplement cal tenir clar quina rutina volem, quin estil de vida perseguim. Tot s'acaba tornant, desprès d'un breu periode de novetat, pura rutina. Cal seleccionar la que volem, i encertar-la. Un cop assolida, comprovar que ens porta pel camí de la felicitat i descobrir a diari petites formes d'esquitxar-la d'emoció, o girs necessaris que aconteixen durant la vida i s'acaben convertint finalment en noves rutines (com canviar de lloc, tenir un fill, canviar de feina...).

Pels Tofolets solitaris: L'Amor apareix sempre quan no se'l cerca, a qualsevol racó del món, en la persona menys esperada, més tard o més d'hora; tenc el ple convenciment de que hi ha algú esperant per cada persona (mínim un, jejeje!). Veig molta gent desesperant-se perquè ja tenen els treinta i encara romanen tot sols, ferits d'amor per relacions passades que encara sangren. Els amors passats ocuparan sempre un espai al nostre cor, les relacions que no triumfaren tendran sempre un pes relevant a la nostra vida, i bàsicament aquest pes es mesurarà per la intensitat i la duració en el temps. Resulta impossible oblidar un amor d'anys i anys, segurament intens, però no ha de suposar un bloqueig per estimar de nou. Aquest pes s'alleugerà misteriosament en tornar a estimar, ho dic per experiència pròpia; és com el peix que és mossega la cua: hi ha gent que pateix d'amor frustrat, i per això no troba sol.lució i no pot tornar a estimar, i resulta paradoxalment que tornar a estimar és la sol.lució.

No vos he parlat gaire de "sa colega", na Sabina, sa meva anfitriona i companya de pis... au idò, és tota una Tofoleta, un personatge sense desperdici:

 Quan els organitzadors del viatge em varen dir que compartiria pis amb algú de 45 anys, me vaig imaginar una companya en pla "mamá" o "tia" (de vegades se m'oblida que jo ja en tenc 30!). Quan vaig arribar amb sa meva supermaleta, em vaig trobar una rossa, alta i espectacular que rebossava simpatia.

Poc a poc he anat esbrinant diferentes coses d'ella com, per exemple, que no té una feina estable tot l'any, si no que treballa en pla "freelance", donant cursos de formació sobre comunicació (un tema certament interessant!) i a més té una faceta més artística que és donar classes de ioga i fer de ballarina de balls àrabs, en pla "dança del ventre". He vist unes fotografies i realment té molt bon cos i segur que es remena d'escàndol damunt l'escenari i a qualque altre lloc més.

Com ja vos vaig comentar té una casa molt senzilla però amb un toc hippie alhora: voltant la banyera està ple de copinyes de moltes classes, hi ha posters a les parets, i els llits són amb dossel (veure fotos a l'apartat Albums - Berlin).

Na Sabine és amant dels tès, als quals jo també ja m'he aficionat, a qualsevol hora, sobre tot en arribar a cases per treure'ns el fred del carrer. Sembla un poc maniàtica amb les seves coses, la seva marca de llet, l'aigua passada per la gerra amb filtre, els cuberts de plata, els espais amb veles i ciris per crear l'atmósfera adeqüada, no emprar sabates del carrer per dins la casa, ... però qui no ho és un poc!

Quan esteim en públic intenta cridar l'atenció, ahir al restaurant grec no va dubtar en posar-se davant l'escenari a ballat tota sola sense cap complexe, mentre la gent asseguda a les taules la mirava (no cal dir que jo no vaig estar gaire en sortir a fer s'endiot davora ella!). Dimecres passat a la festa d'anniversari de la seva germana petita, na Meike, volia integrar-se amb els amics d'aquesta, anant de guay i moderna, però els altres la miraven en pla respectuós com si d'una persona "major" és tractàs i es sentien lleugerament cohibits per la seva presència a la taula.

De vegades em demano quina història déu amagar una persona com ella, guapa, simpàtica, intel.ligent, autosuficient... no sé. Si vos un personatge de pel.lícula seria na Mata-hari, aquella llegendària espia, també ballarina, però en aquest cas hindú. Home, no vull dir que sigui una espia o una mentirosa compulsiva i estravagant que inventa històries misterioses, però sí que és una seductora nata que li agrada cridar l'atenció sense complexes, que en ocasions vol aparentar (com la majoria de la gent) un status social i professional superior al real.

No podria afirmar-ho amb certesa però crec que el pis és llogat, i per converses telefòniques en alemà davant meu (que ella creu que no entenc) darrerament va molt justa de peles i no té moltes ofertes de feina, només dies esporàdics com aquesta setmana que anà només per un curs d'unes hores a Rostock o la setmana qui ve a Frankfurt. Suposo que al cap i a la fi, he de donar gràcies a aquest fet, per què probablement sigui la causa d'haver-me llogat l'habitació.

A nivell sentimental, el primer dia que vaig arribar, fa just una setmana, va venir un home a sopar, al qual ella besà carinyosament als llavis. Vaig deduïr immediatament que era la seva parella, intercanviaven mirades de complicitat, i ell es comportà molt correcte ajudant-la a cuinar i dolçament barrejant-la pel fet de què fumava. Aquell vespre na Sabina no va dormir a cases, i ell es va despedir de jo com si no hagués de tornar-lo a veure pus mai més, desitjant-me sort durant la meva estada a Berlín. De fet no l'ha he tornat a veure, només he sentit una conversa en alemà de na Sabina, d'aquestes que té davant meu perquè pensa que no l'entenc, xerrant d'un home que està casat, té tres fills i la dona té totes les peles, i no m'estranyaria gens que es referís a aquell home, donada la situació.

Na Sabina sempre parla de Grècia, viatja allà freqüentment per donar cursos de ball i fer shows com a ballarina. Adora la seva música, el seu menjar, el seu tabac,... Ahir vàrem anar a classes de balls balcànics amb la seva amiga coreana Sunlee, una altra amb cara xinesa, però ben assentada a Berlín. Na Sunlee controla els balls balcànics d'una forma impresionant, em vaig quedar flipada i na Sabina me va dir que és perquè ho duia fent des dels quinze anys. Per què vos faceu una idea, els balls balcànics són com una sardana grega, o potser vos és més familiar el famós Sirtaki de Zorba el grec. Tota valenta vaig aventurar-me a provar aquests balls completament desconeguts per jo. No era gens senzill, tot i que vegent na Sunlee semblava bufar i fer ampolles. Erem a un local social, amb gent de totes les edats, condicions, altàries, grossors, ... tots s'agafaven fort de la mà i pegaven botets envant i enrera de forma sincronitzada voltant en un cercle que no s'acabava de tancar. Cada cançò tenia un nom i era una coreografia distinta, i de vegades anava canviant durant la cançò, la qual cosa em resultava altament irritant perquè sempre succeïa just quan començava a agafar el fil. Era un poc frustrant quan es tractava d'una seqüència complicada i a més ràpida, però era altament reconfortant quan era senzilla o quan aconseguies ballar-la amb el front ben alt i sense tenir que mirar als peus del del costat per intentar repetir amb dècimes de retart el que aquest feia.

Tornant a na Sabina, és una vertadera Tofoleta, i es preocupa bastant per jo i per com estic. Ahir després d'un parell de cervessetes contava que la meva presència resulta molt agradable i que soc una bona convidada (ella corregeix als seus amics quan parlen de jo com una inquilina o llogataire, i els diu que soc una "convidada", encara que sigui pagant). Na Sabina vesteig molt elegant, com una senyora, amb el seu abrig llarg, i s'esforça davant meu en mantenir les aparences com el fet de convidar-me ahir a sopar.

Només fa una setmana que la conec, potser no té res de Mata-hari, i el seu "novio" és simplement de viatge i el de la conversa és un altre, potser no va tan justa de peles i simplement li deia a la seva amiga per no tenir que deixar-ni, no ho sé, no sempre les persones són com aparenten i de portes cap a dins ca seva viuen una història ben diferenta a la que exterioritzen. Ésser transparents no és senzill, donar-te a conèixer com ets, obertament, pot fer-te vulnerable però resulta altament satisfactori viure sense mentires i en consonància amb la teva pròpia realitat. Ésser transparent no és ser invissible, ésser transparent és ésser un mateix, sense més ornaments, com na Sabina quan balla davant la mirada atenta dels estranys, o jo quan escric al bloc les meves aventures i desventures a Berlin.

Sigui com sigui na Sabina, formarà part d'aquestes històries sobre Berlin que la meva incontrolable fantasia visualitza en el futur amb jo mateixa assegudeta a un balancí contant-li als meus netets: "Idò sí, sa padrineta va estar un mes a Berlin..."

Avui ha començat un nou alumne a la classe. Es un senyor de 44 anys, així que ni soc sa més vella ja, ni sa darrera en arribar. Psicològicament resulta confortant. Els meus companys de classe amb cara xinesa m'han convidat a anar a dinar amb ells a un restaurant coreà que diuen és molt barat.

Tot i que tenia pensat dinar al pis, he pensat que era tot un detall per part d'ells fer-me aquest oferiment i he decidit acompanyar-los. El lloc era molt cutret, hi havia dues taules grosses amb bancs per sis persones i tres de petites amb taburets per dues persones en un espai d'uns 6 metres quadrats.La taula tenia un plàstic vermell damunt, les begudes eren self-service, hi havia un cartell gros que posava que no hi havia banyos, les parets estaven folrades de textes de la Bíblia en alemà i davall ses taules estava tan ple de "trastos" que no hi cabien les cames i teníem que tenir-les de costat per poder arrembar-nos a la taula. Em deixat els abrigs damunt unes caixes buides de beures i els meus amics tots amb cara xinesa han començat a donar-me classes de com menjar amb "palillos" i que puc menjar que òbviament no tengui ceba. Tot i això el menjar ha estat boníssim i tal i com m'havien promès gens car.

Una de les xinetes és surcoreana. Em cau molt bé d'ençà que m'ha dit que pensava que jo tenia 21 anys com ella! (suposo que m'ha ajudat el capellet, el fet de ser estudiant i que ella tengui els ulls mig clucs!). Resulta que està aquí tota sola, sense família, no parla anglès, només un poc d'alemà com jo, i viu a una habitació petita que li costa 400¬ al mes i no té calefacció o no sé si és que no la posa per no gastar. Sa qüestió és que quan m'ho ha contat m'he empagueït d'haver-me passat els darrers dies queixant-me d'enyorança, fred, incomprensió, soletat, ... al cap i a la fi, jo pràcticament estic de vacances i ella sommia en aprendre alemà i poder anar a la Universitat!! Sempre hi ha algú que està molt pitjor que nosaltres, ens bloquegem amb els nostres problemes i limitacions i som incapaços de trobar una sol.lució o veure simplement les coses bones que sí tenim.

Realment, ara me n'adono que tenc molta sort de poder ser aquí a Berlín, no tenc les comoditats de ca meva a Inca, però estic a un pis molt xulo, decorat amb estil un poc hippie que m'encanta i amb una habitació que sembla treta d'un llibre de "Las mil y una noche", els alemans no escatimen en calefacció, i estic fent realitat un somni que ansiava des de fa anys. També sé que tenc els meus Tofolets i Tofoletes (incluint ma mareta i família) que em manden emails o SMS, o em demanen per messenger que tal estic; i sobre tot el meu Titutí que em recolça en la distància, em dóna ànims, i m'ajuda a superar l'enyorança i les dificultats inicials, em manda missatges preciosos que m'emocionen a diari, i em recorda que tot i la distància estic molt prop del seu cor. A tots ells, mil gràcies, si m'enyoro es perquè vos estim i si vos estim és perquè vos ho mereixeu.

 L'escola està bé, gent molt amable, i classes reduïdes, perfecte, el què volia. Vaig passar el meu test de nivell i ja tenc classe assignada. Tots els altres alumnes tenen pinta de xinesos menys una portuguesa i una altra que és lituana, però el professor és molt bó, gesticula i ho anota tot a la pissarra per memoritzar-ho més fàcilment.

He anat a l'oficina de NTB (New Time Berlin), l'empresa organitzadora, es dedica a cercar allotjament i escola. Abans pensava que NTB era l'escola, però ara entenc que ells són els mediadors. He vist a l'escola que un curs de tres mesos val 600¬ i el lloguer que paga una de les "Xinetes" és de 400¬ al mes, pel que he deduït que dels 900¬ que jo he pagat, 200¬ són per l'escola, 300-400¬ per na Sabine en concepte de lloguer d'habitació, i els 400-500 restants són per NTB. Estar clar que si hagués de tornar (cosa que dubto), ho tendria molt més fàcil o si qualque Tofolet volgués venir, podria gestionar-ho directament amb s'escola i amb na Sabine, però partint de zero és el més barat que he trobat.

S'oficina de NTB està a s'altra punta de Berlin, però ha estat molt fàcil de trobar. Allà hi havia un tal José amb el que ja havia parlat per telèfon des d'Espanya. Ha estat molt amable, m'ha oferit tè i he pogut xerrar una estoneta amb espanyol. M'ha organitzat un intercavi lingüístic amb la seva al.lota, li diuen tandem, i un cop o dos per setmana quedarem per practicar conversa en alemà, i ella vol que li ensenyi un poc de castellà. No és la primera vegada que ho faig, fa un parell d'anys amb na Karen, una alemana que va fer feina a s'ivory amb jo, feiem intercanvi català-alemà, és molt divertit.

Ah! Durant la meva excursió en transport públic per tan sols 40¬ (veure l'explicació al meu article anterior), he conegut un altre "xinito" que feia turisme per Alexander Platz. Al principi vaig pensar que era un de la classe, però simplement resultà que ell pensava que jo era alemana i volia informació de com pujar a la torre de 215 mts des de la qual es veu tot Berlin, eran davers les 16.00 hrs i ja feia fosca, els cotxes duien els llums encesos i era espectacular. En 2 segons has donat la volta a la torre i t'has gastat 8¬, però és molt xulo i val la pena pegar-hi una ullada.

Després li he contat al "xinito" la meva història amb el billet de delinqüent i hem optat per agafar el bus turística de la línea 100 per acabar d'amortizar-lo. Aquest bus és tipus turístic, amb dos pisos i des del segon hi ha una vista espectacular!!! Finalment el "xinito" que nomia Vincens, i era de Londres, s'ha despedit i ha promès mandar-me ses fotos per email. Ha estat agradable no voltar tota sola, tot i que, no deixava de ser un desconegut i procurava ésser simpàtica però sense amollar la meva bossa de mà.

Quan he arribat al pis, na Sabine, sa meva anfitriona, sa col.lega, m'esperava per sa meva primera classe de ioga. Em feia força il.lusió. Només erem quatre al.lotes, na Christel, sa germana de na Sabine que nom Maike, na Sabine donant sa classe i jo. Sa música és una passada, hiperrelaxant, i després d'una estona ja duia una bona suada. Alguns exercicis no podia fer-los per les muyeques, però la majoria sí. La classe era en alemà, però només tenia que mirar el que feien els altres si no ho entenia i fer el mateix, així que era molt senzill. El millor, com sempre després de l'esforç és el final. Ens hem allargat damunt uns coixins, i na Sabine ens ha tapat amb un edredó. La música sonava al fons, i la veu de na Sabine repetia frasses suaument en un tò hipnotizant. No les entenia molt bé, crec que deia alguna cosa com "relaxa els musculs" "sent el teu cos elevar-se" "sent com suren els teus braços i les teves cames"...  ha estat increíble, sentia pessigolles al cap, i una sensasió de plaer comparable a quan et fan un massatge relaxant. També he après una cosa molt, molt important: de vegades esteim tan concentrats en escoltar el que diu algú, en fer el que fan els altres, en esforçar-nos, en mantenir l'equilibri (social, profesional, emocional, sentimental...) com a la classe de ioga, que oblidam el més important: RESPIRAR. Quan aconseguia fer una postureta, mirava a na Sabine amb cara de satisfacció i orgull, i ella em deia, el més important és la respiració!!! El més important és que esteim vius i podem respirar, freqüentment oblidam aquest fet.

Està clar que hem d'anar alerta amb els somnis, ja que no sempre són tan fantàstics com quan tenim els ulls clucs.

L'arriba a Berlin no ha estat senzilla, en partir ja vaig haver de pagar sobrepés i s'ensaïmada de crema arriba dins sa maleta facturada més marejada que un nin a sa muntanya russa.

Per sort vaig fer cas al meu estimat i vaig agafar un taxi cap el pis en lloc de complicar-me l'existència amunt i avall amb connexions de bus i metre amb una maleta de 23 kgs i amb ses munyeques fotudes.

El primer problema greu fou en arribar el pis i descobrir que és un quart pis sense ascensor. Quasi em pega plorera. Per sort sa meva anfitriona està en forma i me va ajudar a pujar sa maleta. En arribar a dalt, tot era un caos. Com que el vol havia arribat mitja hora abans, i jo havia optat pel taxi, ella no m'esperava fins una hora més tard així que havia desfet sa casa de dalt a abaix per fer net.

Amb un pam de llengua dafora faig arribar a l'habitació i quan anava a entrar: Stop! Prohibit entrar al meu dormitori amb sabates del carrer!!! Sa col.lega (com la he batiada carinyosament) em convidà a calçar-me un parell de sa vintena de parells de sabates que té a una estanteria del passadis de s'entrada. En vaig triar unes vermelles enxoquinades, sense taló, de tipus arab, tot i que la situació en sí mateixa era "rollo" oriental.

Finalment vaig optar per anar a fer una volta, carrer amunt, per comprar qualque cosa per menjar al cap de setmana, a part de s'ensaïmada trabucada.

La primera impressió de Berlin fou d'interés, vaig badar el ulls des del primer instant que vaig pujar al taxi:semàfors negres als que el groc s'encen abans del verd i no abans del vermell; "pasos de peatón" que no són de zebra, si no , només dues línees una a cada costat marcant el camí a seguir i davant els quals ningú s'atura ni amb el semàfor en vermell (per cert, el "monigote" del semàfor de peatons té les cames tancades en vermell i camina vist de costat amb capell quan està en verd); hi ha un poster d'una pava clavada a na Paula Vázquez que em persegueix per tot Berlin convidant-me a no sé quin concurs de ball; les jardineres tenen adornaments clavats al terra (òbviament vaig pensar: i ningú els roba?? recordant que a mí em van fotre els "enanitos" del jardí l'any passat!); ...

El primer dia no vaig tenir tant de fred com em pensava, amb el trui de la maleta a les escales, però al segon, superat el shock inicial, estava gelada, com un glaçó de gel ambulant. Vaig partir prest en bon diumenge dematí a voltar, i caminant caminant vaig arribar al famós zoo de Berlín, i entre animals (els del zoo) vaig passar el dia.

El dilluns pintava interessant: primer dia de classe, test de nivell i després anar fins a l'altre punta de Berlin a l'oficina de l'agència organitzadora.

Tot havia començat bé, vaig comprar el meu tiquet per anar a l'escola però amb els nervis i tota concentrada amb el trajecte a seguir i en prendre la direcció correcte, vaig oblidar validar-lo a uns posters que hi ha, amb tan mala sort que el revisor em demana el tiquet i vaig haver de pagar una multa de 40¬. Li vaig explicar en alemà, en anglès, i crec que fins i tot en xinès, però aquell bordissot no em va perdonar la multa al més pur estil Gestapo/SS. A més, va tenir el detall d'explicar-me que amb el rebut de la multa podia viatjar tot el dia en bus i metre sense pagar res més!! Què agut!! però va fer bé dir-m'ho perquè vaig amortitzar bé el billet de delinquent com jo li deia. Al principi estava empagueïda de mostrar-lo però després vaig viatjar amunt i avall per tot Berlin amb aquell paperot rosa que era com dur al front "No he pagat, i què?".

No havia anat molt bé el primer dilluns a Berlin. El primer que vaig fer va ser seure i mig plorosa pensar: Què cony faig jo aquí? qui em mandava venir? amb lo bé que estaria a cases amb es meu estimadet assegudeta al sofà!!! però desprès vaig treure forces i vaig dir, eis, què soc a Berlin!!! una Tofoleta a Berlin!!! Em vaig penjar els auriculars del meu Mp3 a les orelles i vaig pujar al següent metre cap a l'escola, amb el volum a tope, escoltant Heroes pels carrers d'Alemania.

La societat d'avui en dia està en constant evolució, i cal adaptar-nos per sobreviure emocionalment, com al més pur estil Darwinista.

La nostra vida està plegada de canvis, de vegades fruit de decisions pròpies i de vegades àrrel de fets que succeeixen sense motiu aparent, fruit del destí, de la sort, de la mà de Déu o de qui volguem donar-li les gràcies o la culpa.

Ara em sento en periode d'adaptació, després de quatre anys de soletat sentimental i amb tot l'esforç que m'havia suposat inicialment adaptar-me a aquest estat, ara comparteixo la meva vida de nou amb algú.

Això implica molts de canvis, que l'enamorament eclipsa i fa que es facin de gust i quasi de forma inconscient. Canviar no ha de fer por, són els cercles de la vida que anem tancant i ençatant.

Cal tenir una mentalitat oberta, transigent, tolerant, una forma d'ésser tot terreny que és capaç d'adaptar-se de forma camaleònica els canvis d'entorn, nous espais, nova gent, nova música, noves mentalitats, nous punts de vista,... Adaptar-se no vol dir empassolar-s'ho tot, i molt menys vol dir tenir que ésser com ells, però si respectar-ho com a opció personal de cadascú, i ésser capaç de compartir-ho.

És una realitat que no tothom comparteix les nostres idees, ni veu les coses igual, ni actúa com ho feríem nosaltres, ni sent de la mateixa manera o amb la mateixa intensitat determinades coses que nosaltres sí.

Anys enrera, em costava molt entendre perquè la gent de vegades actuava de forma il.lògica o subrealista, dissabte vaig viure una situació, en plena fasse d'adaptació personal, que em va fer recordar que hi ha conductes que no tothom valora d'igual manera, reacciona de forma completament oposada a la meva.

Dissabte vaig re-descobrir que quan estimes a algú i li fan mal , és com si te'l fessin a tu mateix.  Encara ho estic assimilant, adaptant-m'hi.

Be water, my friend.

En ocasions he desafiat tot pronòstic personal i aliè sobre mi mateixa, i he demostrat tenir davant certes situacions concretes, més paciència que el Santo Job, aquell pobre personatge bíblic exemple de resignació abobinable "Yahvé lo dio, Yahvé lo tomó, bendito el nombre de Yahvé".

Sí, hi ha hagut moments de la meva vida en què també m'he assegut a la vorera del camí a esperar a què passassin coses bones, o a què desapareixessin les dolentes, amb anhel però amb resignació, amb escasa fe en el poder dels meus propis actes, amb poques forces i les cames cansades, desorientada sobre quin camí seguir davant una encreuada o espantada davant les pedres que apareixen de sobte.

Tot i això, sempre se m'ha acusat a la vida de frissar massa i d'impaciència. Per exemple, encara recordo quan vaig pintar els primers quadres, semblava que volia batre un record Guiness, i tardava tan sols un parell d'hores en acabar-lo. Ma mare em barrejava carinyosament, dient que pintar era una tasca de relaxació, que no calia acabar al mateix dia, si no que devia tenir una continuitat, un poquet ara, i un poquet més demà, i així en bones.

Professionalment poc resultar molt productiu, en el sentit de que soc capaç de passar-me hores (extra s'entén) contal d'acabar un informe, un treball, un escrit, una presentació, i no deixar-ho a mitges pendent pel dia següent.

A nivell personal, he viscut alguna relació sentimental atropellada, en el sentit de què vaig sentir un "sús" imaginari i vaig començar a córrer, probablement en la direcció equivocada. Llavors molta gent m'avisava de que anava molt ràpid, i no he pogut evitar escoltar qualque "ja t'ho vaig dir". De totes maneres, analitzant-ho des de la perspectiva que ofereix mirar enrera al passat, crec que no me n'arrepenteixo, potser d'aquesta manera vaig trigar menys en adonar-me que estava cometent un error i que no era la persona adequada. Penso que anant tira a tira, com les festejades que es feien abans, hagués trigat anys (potser, déu més tudats) en assabentar-me de que no anava pel bon camí.

Ara torno a anar aviat, però no em fa por, fruit de la reflexió anterior, i més per què confio que aquesta vegada estigui corrent en la direcció correcte, no hi ha pedres al camí (per ara), ni disjuntives per triar i sobre tot hi ha una cosa que m'ajuda molt a pensar que aquesta vegada tot funcionarà, no vaig sola pel camí, m'acompanya molta gent que segueix al meu costat dia a dia, i fa que el camí cap a la felicitat comú sigui tot capavallada.

En resposta a un email d'una bona amiga que he rebut avui i a la que han diagnosticat depressió, aquesta paraula tan ambigua que és tan difícil de concretar i que probablement només l'entenen les persones que l'ha padescuda en alguna ocasió, mentre que per la resta de la gent sona cuento xino o a un "bajón" emocional temporal.

No fa gaire quan jo plorinyava pels meus titutís, i tu em contaves el teu moment de plenitud sentimental que jo l'envejava carinyosament en la distància.

Ara sembla que s'ha girat la truita i que hem canviat els torns. En aquell moment no hagués apostat un cèntim a què assoliria jo els meus objectius i faria els meus somnis realitats, enfonsada en la tristor i immersa en una espiral de problemes que es succeien de molt mala manera.

La resposta està a dintre d'un mateix, la teràpia pot ajudar, però el millor tractament és una dosis d'amistat, d'envoltar-te de gent que t'estima, t'escolta i et vol ajudar. Potser basta una sola persona que et faci costat i que t'allargui la ma ... tu, llavors, només li has d'agafar. Tan simple i tan complexe com això.

Noto tot el negativisme del teu email quan dius que és més llarg i complicat, ... el primer de tot, de tot, de tot,  és pensar que s'acabarà aviat. Comença per aquí. Es una situació temporal i la fi no està enfora.

Quan dius que la teva darrera ruptura sentimental ès el darrer que et quedava per arreglar pensa que les coses dolentes mai venen totes soles, els pensaments trists aporten més pensaments trists, les coses negatives atreuen els problemes i mals rotllos... si segueixes pensant amb angoixa, no serà el darrer que hauràs d'arreglar, en canvi, en el moment en que canviis el xip i vulguis ésser feliç amb tot el teu esperit, començaràs a ésser-ho.

Totes les coses que ens succeixen tenen un perquè, fins i tot les coses dolentes, o potser hauria de dir, sobre tot les coses dolentes. Per exemple, la teva darrera parella tingué una funció, fer-te oblidar a l'anterior, si ara ha acabat també aquesta és que ja s'ha tancat un cercle, una fase de la teva vida, no t'hi quedis atrapada i comença de nou amb la sabiduria d'analitzar positivament el passat.

Tens el poder d'ésser feliç. Tan simple i tan complexe com això.

Totes les respostes que cerques estan a dintre teu. Tan simple i tan complexe com això.

Potser encara no saps llegir-les, però segur hi ha un amic a prop teu que sí. Tan simple i tan complexe com això.

Quan va començar el 2006 vaig decidir que enguany seria un bon any! El positivisme genera misteriosament fets feliços encadenats. La prova més òbvia que tenc és que he assolit dos objectius que arrossegava des de feia estona.

Per una banda, anar a estudiar alemà a l'estranger. Ho desitjava des de fa més de deu anys quan anava a la universitat, i per feina, per relacions infectades de limitacions d'espai, per diners, o per falta d'ànims, no en trobava l'ocasió, fins i tot l'esquivava per no frustrar-m'hi en la idea.

Fins no fa gaire encara dubtava, el fet d'haver començat una nova relació fa poquet i la conseqüent dependència emocional que conlleva l'enamorament inicial, em feien plantejar-me si realment era ara el moment adequat. Mentre em debatia entre el sí i el no, un Tofolet va donar-me la sempenta que em calia: em regalà el vol d'anada!!!

I ara estic immensament feliç, tot i l'enyorança que em provocarà a nivell emocional el fet de partir. Ja tenc el vol de tornada, l'estància organitzada, la matrícula del curs pagada. Llesta per fer Tofolets/es a Berlin!

El meu altre somni fet realitat és haver trobat a algú que a diferència de relacions passades, no m'ha frenat a l'hora de partir, i des del carinyo i la comprensió, em dona coratge per fer el meu projecte realitat.

I la fussió dels dos somnis és produirà quan el meu Titutí em visiti a decembre a Berlin. Què més puc demanar!? Per enguay, no vull ésser avariciosa, de moment dues metes com aquestes són suficients, i em conformaré en saborear-les.

El missatge Tofolets/es és que cal pensar en positiu, veure les coses de tal manera que convidin a la felicitat a visitar-nos, deixant que les alegries es multipliquin i que equilibrin les coses negatives que van sorgint. Ésser feliç està a les teves mans!

Una altra idea que vull transmetre és que tot arriba si som constants i val la pena. De vegades ens encaparrotam en somnis absurds i que no ens convenen, si no es cumpleixen em de donar gràcies en lloc de deprimir-nos, i aprofitar l'ocasió per establir nous objectius més adequats que amb perserverància poguem assolí.

I per concloure, com que "es de bien nacidos el ser agradecidos": Gràcies Dennis per la sempenta, gràcies Andreu pel coratge.

Suposo que és un tema adequat per parlar-ne avui que és el meu darrer dia de "veinteañera" i que em resulta inevitable fer un balanç dels anys, de les decisions preses, unes fàcils i d'altres complicadíssimes, unes encertades i d'altres del tot errònies.

Moltes vegades quan ens trobem perduts o desorientats ens costa moltíssim prendre una decisió. Aquesta fou una conversa que vaig tenir no fa gaire amb un amic meu. En aquesta situació és freqüent esperar que sigui el temps que decideixi per nosaltres. No sempre resulta positiu, sempre s'hauria de triar un camí quan la realitat que ens envolta no és la que volem. Si pel contrari, esteim a una fase de calma i benestar, no cal forçar les coses i, en tal cas, sí és bó deixar passar el temps, que sòl passar increíblement ràpid quan s'és feliç (i com no, increíblement lent quan et sents trist o amb preocupacions).

El temps pot ser un gran aliat per superar les frustracions, per curar les ferides que la vida ens provoca; però el temps tot sol no és suficient, li cal la nostra col.laboració per què cicatritzin aviat i deixin poca marca. El temps minimitza aquells problemes del passat que ens semblaven exageradament greus i ens amargaven l'existència, al cap d'uns anys  veim com han minvat de gravetat i de vegades som capaços d'enriure'ns d'ells quan abans només ens provocaven plors i maldecaps.

No estic trista per cumplir anys, gens ni mica, simplement en aquestes dates m'agrada reflexionar sobre els camins que he près, les pàgines del llibre de la meva vida que he anat triant llegir, i tot el que m'ha conduit a aquest punt actual en el que em trobo. Soc feliç. Quan agradable és poder dir això! Soc molt feliç. Això no vol dir que no tengui problemes, laborals, personals, econòmics,... tothom els té, però cal acceptar-los i posar interés en afrontar-los i superar-los amb èxit. Tot és possible amb l'ajuda dels amics vertaders, que t'omplen el cor de rialles quan vessa de tristor.

La felicitat pot ser un valor concret en el temps en el que gaudeixes d'alegria, benestar i pau interior. El més difícil és la felicitat com a valor mitja de tot un periode, quan analitzes un any o una vida i el promig resulta positiu i els bons moments millors que els dolents.

Un amic meu té una frase al messenger que m'encanta: "La vida no se mide por las veces que respiras, si no por las veces que te dejan sin aliento". Respirar ja és un miracle i viure experiències agradables que et colapsin la respiració, una autèntica bendició.

Diumenge passat estava a Cala Tuent amb la meva nova colla d' "amics polítics", és a dir, els que venen inherents al fet de tenir una nova parella.

Duc tota la setmana donant-li voltes a una frase que em va dir uns d'ells, en Miki, entre bromes i rialles, va dir: "Tranquil.la, no ets el meu tipus, a mi m'agraden amb caràcter".

Al moment no vaig respondre, i després vaig llegir entre línees el que era obvi: aquell individu pensava que jo careixia de caràcter!! I ja tenim tema pel bloc, que darrerament tenia abandonat!!

Primer em vaig plantejar si allò era positiu o negatiu i vaig deduïr que era necessari matiçar que volia dir "Tenir caràcter" i, en segon lloc, vaig demanar-me que li havia duit a pensar a aquella persona que jo no en tenia.

Si de sobte em diuen que algú té molt de caràcter, penso que és una cosa negativa, tot i que potser és simplement una percepció personal, com si fos una persona mal-sofrida, amb mala llet o que es rebota freqüentment per tot i no li va bé res. Imagino a algú que només remuga, que és caparrut/da i té unes idees fixes inamobibles que li fan discutir i expressar constantment el seu desacord. Penso que és algú mal de dur, amb qui costa fer-hi feina o conviure, perquè té un prompte que et deixa sembrat o una forma molt radical de dir les coses.

Per assimilar-ho amb connotacions positives, jo, empraria la paraula "personalitat" més que "caràcter", que crec és al que es referia en Miki. Si em diuen que algú té personalitat, entenc que es tracta d'una persona llesta, que sap el que vol, que té clars els seus principis i la seva essència, que fins i tot pot marcar estils i tendències... és a dir, jo (modèstia apart)!! De fet, darrerament em sentia rabiosament "líder", "jefa de Tofolets i Tofoletes", "jefa de personal a s'hotel",... i ara, de sobte, algú em deia que jo no tenia caràcter!! per què??

Analitzan-t'ho, com sòl fer jo en aquests casos, vaig arribar a la següent conclusió:

Recentment he entrat a una colla de gent formada des de fa temps, a on tots es conèixen, amb les seves qualitat i defectes, i sembla que s'accepten entre conyetes i indirectes no gaire subtils. És un grup d'amics i parelles al que m'he d'acoplar empesa per la meva nova situació de parella, i en la benentesa de que és important dins una parella compartir amics i amigues, com una prolongació més la persona que estimes.

En aquest sentit, vaig adoptar el rol d'escoltar i observar, sense deixar d'ésser jo mateixa, però sense destacar per damunt dels altres i sense voler cridar l'atenció a tota hora. Es potser aquesta la raó per la que en Miki va pensar que jo careixia de caràcter. Tot em semblava bé i li reia les gràcies a la gent, era flexible amb el que volien fer i no provocava debats ni discusions. He arribat a la conclusió que no basta tenir caràcter o personalitat, és necessari combinar-ho amb la inteligència de saber quan reservar-se'l i quan treure'l.  De moment només estic tantejant el terreny, és un grup de bona gent, qualitat que valoro moltíssim als meus Tofolets i Tofoletes; i en el fons espero no haver de fer aflorir mai el meu caràcter, perquè això voldrà dir que el grup no va en contra dels meus principis, o no em cal discutir perquè estic d'acord, o no em cal posar cares llargues perquè ric de gust, o que vull anar a on ells van perquè m'hi sento bé, o no m'he d'enfrontar a cap perquè comparteixo les seves idees o mantenc la meva flexibilitat en la mida en que ells respecten el que penso.

De vegades les circumstàncies ens fan parèixer el que no som. El que és realment important és tenir-ho clar al nostre interior.

De vegades algú fa algún comentari que ens fa dubtar. De nou, el que és realment important és tenir-ho clar al nostre interior.

De vegades la gent diu coses sense pensar, que obliden al milisegon i que probablement no volen dir res, i hi ha gent com jo que de no res, n'escriu un article al bloc!! quin caràcter!!!

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• El destí...
• Tenir ganes de veure'l
• T'has agafat un kit-kat sentimental?
• Una Tofoleta a Berlin (VI): Aprèn a dir que no!
• Una Tofoleta a berlin (V): Rutina
• Una Tofoleta a Berlin (IV): Sa colega
• Una Tofoleta a Berlin (III)
• Una Tofoleta a Berlin (II)
• Una Tofoleta a Berlin
• Adaptació

• Clau titutí [47]
• General [13]
• Poesia [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom